The Elvis Costello Home Page

Bibliography: Articles

Review of concert from 2005-02-03: Barcelona, Sala Razzmatazz - with the Imposters
Avui, 2005-02-06
David Broc (translated by Santi Ullibarri)

A classic on top form

David Broc

Elvis Costello & The Imposters. Barcelona, Sala Razzmatazz, February 3rd.

Versatile and comfortable on stage. This is the way Elvis Costello looked like in Razzmatazz 1, hall that surprisingly wasn’t full but that hosted a revitalizing show, in a rising mood in the singer’s career. At least, the impression a spectator gets is of an author feeling on top form, with deep motivation and willing to newly vindicate himself. And even if he doesn’t need it, records like The Delivery Man, his latest recording, confirm Costello is a restless classic and well connected to present time.

In old Zeleste [Razzmatazz’s former name], the British singer prided himself on repertory and stylistic versatility. He played all the possible styles in Costello’s universe, with bursts of country-rock, blues, pop and lifelong rock, well plaited and without a defined order; Costello has enough songs to arrange an impressive setlist without many efforts. He got it right so he centrifuged his latest record among a well balanced repertoire, with constant visits to the tops of Costello’s legacy; it didn’t lack of (What's so Funny 'Bout) Peace, Love and Understanding?, Nothing Clings Like Ivy, Alison, Blame It On Cain and even I Want You [¿??????], among many others. He played his cards with dynamism, intensity and a faultless execution, impressively supported by a first class Imposters; Pete Thomas on drums, Davey Faragher on bass and Steve Nieve on keyboards. The ensemble was splendid and its operation, enviable, a band that doesn’t need guidelines or an overdose of rehearsals to reach a complaintless execution. A concert to openly enjoy, specially kind for fans, but also accessible and open for newbies. A Costello resoluted to live intensely his special moment of artistic joy.


Un clàssic en forma

David Broc

Elvis Costello & The Imposters. Barcelona, Sala Razzmatazz, 3 de febrer.

Versàtil i còmode dalt l'escenari. Així es com es va veure a Elvis Costello al Razzmatazz 1, sala que sorprenentment no es va omplir però que va acollir un concert revitalitzador i a l'alça en la trajectòria del cantant. Com a mínim, la impressió que desperta entre l'espectador és la d'un autor que se sent en plena forma, motivat i amb ganes de reivindicar-se novament. I tot i que no ho necessita, discos com The delivery man, la seva darrera gravació, confirmen que Costello és un clàssic inquiet i ben connectat a l'actualitat.

A l'antic Zeleste, el britànic va presumir de repertori i de versatilitat estilística. Va tocar tots els pals possibles de l'univers Costello, amb ràfegues de country-rock, blues, pop i rock de tota la vida, ben lligats i sense cap ordre establert: Costello té prou cançons en el seu historial per arreglar un setlist imponent sense gratar-se gaire el cap. Va tenir l'encert de centrifugar el darrer àlbum entre un repertori molt ben equilibrat, amb visites constants als punts àlgids del llegat Costello: no hi van faltar (What's so funny 'bout) Peace, love and understanding?, Nothing clings like ivy, Allison, Blame it on Cain i fins i tot I want you, entre moltes d'altres. Va repartir joc amb dinamisme, intensitat i execució impecable, recolzat de forma imponent per uns The Imposters de primera categoria: Pete Thomas a la bateria, Davey Faragher al baix i Steve Nieve als teclats. El onjunt era esplèndid i la seva mecànica envejable, pròpia d'una formació que no necessita pautes ni sobredosi d'assajos per aconseguir una execució sense possibilitats de queixa. Concert per gaudir-ne sense embuts, especialment comprensiu amb els fans, però també accessible i obert als neòfits. Un Costello decidit a viure fins al màxim el seu especial moment de joia artística.