El Nacional, June 7, 2018

From The Elvis Costello Wiki
Jump to navigationJump to search
... Bibliography ...
727677787980818283
848586878889909192
939495969798990001
020304050607080910
111213141516171819
202122232425 26 27 28


El Nacional

Spain publications

Newspapers

Magazines

Online publications


European publications

-
EL BESAMÀ

Elvis Costello, sense autosabotatges


translate
Jordi Bianciotto

Hi ha aquella simpàtica frase de David Lee Roth: “la raó per la qual als crítics musicals els agrada més Elvis Costello que jo és perquè tots ells s’assemblen a Elvis Costello”. Potser sí, però, en canvi, a Elvis Costello no li entusiasmen els periodistes. Hi ha amors que no són correspostos, i tot així, hi persistim, de manera que podem afirmar que aquest anglès d’arrels irlandeses, pioner de les ulleres de montura negra en l’era moderna i tipus dotat de certa mala bava és un dels més grans compositors del pop. Una figura sonada per al cartell d’enguany al Festival de Pedralbes, on actuarà el 20 de juny.

Per què no és Costello una figura una mica més popular a Catalunya? Ves a saber, però el darrer cop que ens va visitar, el 2013, el concert es va haver de traslladar del Poble Espanyol (aforament: cinc mil persones) a Razzmatazz (dues mil). Potser ha fet massa tombs estilístics, o ha estat massa aspre per als fans del pop, o massa sensible per als rockers, o la seva veu no quadra amb l’oïda mitjana nostrada, o simplement és que no cau bé. De fet, passant revista a la seva trajectòria, ens trobem amb un munt d’episodis d’aquells per fer amics, com quan va qualificar James Brown de “tonto negrata” i Ray Charles de “negrata cec i ignorant”.

En la biografia del periodista gallec Xavier Valiño, Elvis Costello, el hombre que pudo reinar (Ed. 66 rpm, 2016), hi ha un significatiu capítol dedicat als “intents d’autosabotatge”: la irònica prepotència promocional dels seus inicis, els incidents amb altres músics, la resposta agra davant la crítica (“amb alguns periodistes, no hi ha res que una bona bofetada ràpida a la cara no pugui resoldre”), el sentit de l’humor poc compatible amb el gust americà… Caldria afegir la seva manera d’airejar draps bruts, tan poc elegant com quan, el 1996, en el concert al Velòdrom d’Horta, empipat perquè li havien plantificat un teloner que no preveia, Kiko Veneno, va escridassar el patrocinador i la promotora (“fuck Johnny Walker and fuck Sold Out!”), tot molt punk (i una mica difícil d’imaginar en l’actualitat), i va acabar oferint un concert amb moments intensos però un xic accidentat i curt.

Però Elvis Costello ha acabat recapacitant en el seu llibre de memòries (Música infiel y tinta invisible, Ed. Malpaso, 2016), un volum sense índex onomàstic (així no ens podem entretenir buscant-hi cites malicioses sobre aquest o aquell artista: cal llegir-lo tot per trobar-les), on passa revista tant a les seves malifetes com als seus moments d’encert, que feliçment han estat majoria. S’acostuma a destacar el Costello de l’etapa més juvenil, i certament àlbums com ara Armed forces (1981), amb els pianos inspirats en Abba d’Oliver’s army, presenten una lluminositat pop imbatible, per no parlar d’aquell monument anomenat Shipbuilding, associat per a sempre a la veu de Robert Wyatt. Una cançó que parla dels empleats anglesos en la construcció de vaixells de guerra que havien de ser enviats a les illes Malvines, el mateix destí militar dels seus fills.

Però cal parlar també dels registres posteriors: voldria defensar no només la rugositat de Blood and chocolate (1986) sinó, molt en particular, la destil·lació de les arts compositives que impregna el tàndem de discos format per Spike (1989) i Mighty like a rose (1991), amb cançons tan admirables com ara Veronica (signada a mitges amb Sir Paul McCartney), Deep dark truthful mirror o So like Candy. Pop adult en la seva expressió més refinada i desperta. També, per què no, el Costello de The Juliet Letters (1993), amb les cordes del Brodsky Quartet, i el que va fer equip (a distància) amb Burt Bacharach a Painted from memory (1998) i amb Allen Toussaint a The river in reverse (1986).

Fa temps que Elvis Costello no publica discos amb cançons noves: si descomptem l’aliança amb The Roots, l’últim és National Ransom, del… 2010! Discretament, ens ha vingut a dir que enregistrar música perquè corri de franc per les xarxes li causa poc interès. Ens queden, per ara si més no, els directes. Aquest cop torna a Barcelona amb The Imposters, revisió de The Attractions en què es mantenen Steve Nieve als teclats i Pete Thomas a la bateria, mentre que el baix el toca Davey Faragher (Cracker, John Hiatt).

Però gairebé tant se val amb qui vingui: un dels seus millors concerts a Barcelona va ser en un format de mínims, frec a frec amb el piano de Nieve, el 1999 al teatre Tívoli. Una nit que Costello va culminar, després de trenta-tres cançons, amb un cinquè bis ’in extremis’, abordant a pèl l’encisador vals, una mica circense, Coundn’t call it unexpected No. 4, allunyant-se del micro, amb la vena del coll inflada i alçant teatralment els braços tot donant-nos el millor de sí mateix. Un moment inoblidable entre un milió de concerts.


Tags: Festival Jardins PedralbesBeyond BeliefEveryday I Write The BookWatching The DetectivesClublandDiana KrallThe BeatlesSheSala RazzmatazzJames BrownRay CharlesVelòdrom d'HortaKiko VenenoMúsica infiel y tinta invisibleArmed ForcesABBAOliver's ArmyShipbuildingRobert WyattBlood & ChocolateSpikeMighty Like A RoseVeronicaPaul McCartneyDeep Dark Truthful MirrorSo Like CandyThe Juliet LettersThe Brodsky QuartetBurt BacharachPainted From MemoryAllen ToussaintThe River In ReverseThe RootsNational RansomThe ImpostersThe AttractionsSteve NievePete ThomasDavey FaragherJohn HiattTeatro TivoliCouldn't Call It Unexpected No. 4

-

El Nacional, June 7, 2018


Jordi Bianciotto previews Elvis Costello and The Imposters on Wednesday, June 20, 2018 at the Festival Jardins Pedralbes, Barcelona Spain, reflects on previous concerts in Catalonia and reviews Música Infiel y Tinta Invisible the Spanish language translation of Unfaithful Music & Disappearing Ink.

Images

2018-06-07 El Nacional photo 01 ss.jpg
Photo credit:Stuart Sevastos

-



Back to top

External links