|
Elvis Costello, un músic capaç d'adaptar-se a registres de jazz, música de cambra i orquestres simfòniques, que ha gravat discos amb sopranos (Anne Sofie von Otter) i pianistes de blues de Nova Orleans (Allen Toussaint), va destapar ahir a la nit la seva cara més aïrada i essencial. A la mateixa sala, Razzmatazz, que el va acollir per última vegada a Barcelona, fa vuit anys, va presumir d'un dels repertoris més extensos i diversos del rock amb un fogós recital que va superar dues hores.
Un Costello en la seva versió més manejable i segura, amb el recolzament dels tres integrants de The Imposters, evolució de la banda dels seus primers temps, The Attractions, amb dos dels actors secundaris del pop més aclaparadors, el teclista Steve Nieve i el bateria Pete Thomas (tots dos, partícips de moltes de les gravacions clàssiques invocades), mentre que del baix no se'n va encarregar el titular original, Bruce Thomas, sinó el nord-americà Davey Faragher, excomponent del grup californià Cracker.
El cantant i guitarrista britànic ha renunciat, en la seva gira europea, al juganer, vodevilesc, format de concert que va assajar fa uns mesos al Regne Unit, on una ruleta que feien anar els assistents als concerts dictava quines cançons havia d'interpretar. Però, sense aquest factor d'atzar teatral, els seus recitals segueixen sent imprevisibles, amb canvis profunds de guió d'una nit a una altra. Pocs haurien pogut encertar la cançó amb què va obrir ahir a la nit: Turpentine, genuïnament costelliana per la reunió d'asprors guitarreres amb una radiant tornada pop, procedent d'un disc de la seva última etapa, Momofuku(2008).
FE I ESPERANÇA / Recital cabalós, enciclopèdic en l'ús de fonts sonores, de la distorsió rockera aguda a la cançó acústica, amb ressons de lanew wavei contagis de soul. Un Costello abrasiu amb la guitarra i disposat a vulnerar les seves pròpies cançons amb interpretacions desbocades, sobretot al principi, quan va atacar peces dels primers 80 com Beyond belief, Clubland i Every day I write a book. Després va al·ludir a la tragèdia de Santiago llançant un missatge de consol a Song with Rose, que va compondre amb Rosanne Cash i parla de la fe i l'esperança.
Després de rescatar peces inesperades com Poor Napoleon i Bedlam, Costello va obrir un parèntesi delicat amb la guitarra acústica que va recalar a Walkin'my baby back home, estàndard jazzístic del 1930, i Jimmie standing in the rain, del seu últim disc, National ransom. Moment per a l'humor costellià. «El rock'n'roll es va inventar a Catalunya i es va estendre després per Espanya, on al principi no els va agradar gaire», ens va il·lustrar.
I van arribar les càrregues de profunditat: Oliver's army, amb el seu piano inspirat en Abba; (I don't want to go to) Chelsea i un tortuós I want you. En els bisos, andanades de llarg abast amb Lipstick vogue, I can't stand up for falling down (Sam & Dave), High fidelity, Radio radio i (What's so funny 'bout) Peace, love and understanding, amb Alison com a romàntica treva. Sorpresa final: Out of time, dels Stones. ¿Que potser Costello li estava dient a Jagger, ja septuagenari, que està fora d'ona? ¿Parlava per ell mateix?
Va ser el desenllaç d'una antològica cita amb un Costello canònic i vitalista, reflex d'un classicisme d'ampli espectre abans que el músic ens entregui la seva nova i atrevida obra: Wise up ghost, un disc a mitges amb el grup nord-americà de hip-hop The Roots, que sortirà a la venda al setembre. Ritmes fondos i textures i ambients foscos per a la nova aventura d'un creador capital de l'era pop.
|
