|
Versàtil i còmode dalt l'escenari. Així es com es va veure a Elvis Costello al Razzmatazz 1, sala que sorprenentment no es va omplir però que va acollir un concert revitalitzador i a l'alça en la trajectòria del cantant. Com a mínim, la impressió que desperta entre l'espectador és la d'un autor que se sent en plena forma, motivat i amb ganes de reivindicar-se novament. I tot i que no ho necessita, discos com The delivery man, la seva darrera gravació, confirmen que Costello és un clàssic inquiet i ben connectat a l'actualitat.
A l'antic Zeleste, el britànic va presumir de repertori i de versatilitat estilística. Va tocar tots els pals possibles de l'univers Costello, amb ràfegues de country-rock, blues, pop i rock de tota la vida, ben lligats i sense cap ordre establert: Costello té prou cançons en el seu historial per arreglar un setlist imponent sense gratar-se gaire el cap. Va tenir l'encert de centrifugar el darrer àlbum entre un repertori molt ben equilibrat, amb visites constants als punts àlgids del llegat Costello: no hi van faltar (What's so funny 'bout) Peace, love and understanding?, Nothing clings like ivy, Allison, Blame it on Cain i fins i tot I want you, entre moltes d'altres. Va repartir joc amb dinamisme, intensitat i execució impecable, recolzat de forma imponent per uns The Imposters de primera categoria: Pete Thomas a la bateria, Davey Faragher al baix i Steve Nieve als teclats. El conjunt era esplèndid i la seva mecànica envejable, pròpia d'una formació que no necessita pautes ni sobredosi d'assajos per aconseguir una execució sense possibilitats de queixa. Concert per gaudir-ne sense embuts, especialment comprensiu amb els fans, però també accessible i obert als neòfits. Un Costello decidit a viure fins al màxim el seu especial moment de joia artística.
|
